Quan una fotografia canvia el món

María Moreno
9 mar 2016
3 Min. de lectura

“Què canvia o comporta una fotografia dels grans cementiris de víctimes de l’Ebola a Sierra Leone? I la fotografia del cadàver de l’Aylan Kurdi, de tres anys d’edat, trobat a la riba d’una platja a la costa de Turquia? Si aquestes fotos no comporten la vostra reflexió o no us donen en què pensar, és que teniu un problema.” Així incitava a aquest interessant debat sobre el fotoperiodisme Sandra Balcells, moderadora de la conferència i professora de la casa.

Els convidats, com ja vam presentar a l’entrada anterior al blog sobre aquesta conferència, eren Anna Surinyach (Fotoperiodista de Metges Sense Fronteres i responsable audiovisual de la Revista 5w) i Samuel Aranda (Fotògraf i guanyador del World Press Photo 2012).

L’Anna ens va estar parlant sobre la seva tasca a Metges Sense Fronteres i ensenyant-nos el seu material. Va incidir en el deplorable que eren els mitjans espanyols i va posar l’accent en què l’essència del fotoperiodisme és fer arribar allò a la gent que no pot veure-ho. “Per exemple, l’Alberto Rojas és potser un dels únics fotoperiodistes que tiben als directors dels diaris pels quals treballen per cobrir zones problemàtiques com ara Melilla, entre d’altres.”, deia amb admiració. Però tot i així, com va exposar l’Anna, només solen donar de 2 a 4 dies, que és insuficient. “Per un mitja, finançar a un periodista fent un reportatge dels refugiats a l’illa de Lesbos un mes, és un quart de diners dels quals es gasten en cobrir un partit de futbol”, deia indignada. L’Anna, junt amb altres periodistes mode free-lance han creat la revista 5W. Quan van iniciar el projecte es van posar com a fi recaptar 25.000 € per començar a finançar els seus projectes. Van aconseguir aquesta xifra en tan sols dos dies. Així que van decidir seguir recaptant i la xifra va augmentar fins als 50.000 €.

Samuel Aranda també és un col·laborador de la revista 5w. El guanyador del World Press Photo del 2012 s’ha dedicat a la fotografia des de ben petit. Però a mesura que anava avançant la conferència i el Samuel parlava dels seus orígens, tothom es preguntava el mateix: Com va passar d’un adolescent grafiter de Santa Coloma de Gramanet a ser el fotògraf professional que és ara? La seva resposta és simple: constància. Als 17 anys va deixar els estudis i es va mudar al barri del Raval de Barcelona, on va començar a fotografiar moviments socials i a la gent del carrer. Poc a poc començà venent les seves fotografies i col·laborant amb mitjans espanyols. Quan van concedir-li el Worl Press Photo el 2012 va dir: “Tant de bo això servís per que m’agafessin el telèfon.” Però, com ambdós comunicadors coincideixen, el periodisme es així. Samuel actualment treballa per al New York Times, “Els mitjans americans no tenen res a veure amb els espanyols”, deia en referència al diari en qüestió. “Com vas aconseguir arribar a treballar per al New York Times?”, va ser una de les preguntes que van fer-li. La sinceritat amb la qual va respondre Samuel va provocar riures arreu la sala: “El cap de fotografia del diari és un amic meu que vaig conèixer quan vaig viure a Palestina. És a dir, per endoll, com tot en aquest món de la comunicació”.

Els dos comunicadors explicaven la importància de saber tant de vídeo com de fotografia, encara que l’Anna era més reticent a aquest tema: “No és possible escriure, fer fotos i gravar bé. Com a molt se’ns dona bé una d’aquestes competències. Dos ja és difícil, tres impossible”. Seguidament van fer broma sobre que potser l’única persona capaç d’aquesta heroïcitat era Gervasio Sánchez. També van fer incidència en la importància de les xarxes socials actualment com per exemple per donar conèixer altres mitjans com la revista 5w o alguna injustícia social que els mitjans no cobreixen.

Així doncs, en poques paraules, els convidats a la conferència volien fer veure’ns que si la imatge del cadàver d’un refugiat a la costa de Turquia s’ha fet viral i ha aconseguit fer arribar la problemàtica i la realitat dels refugiats sirians a més gent, és que una foto pot canviar el món. El fotoperiodisme és necessari.