Vivim o passem per la vida?
- Clara Soto
- 10 mar 2016
- 2 Min. de lectura
L’últim dia de les XXI Jornades Blanquerna, a les 10 del matí, hem tingut el plaer de tenir com a presentador Roberto Coll Vinent, un voluntari de Càritas, però també el primer professor que va tenir la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la nostra universitat. Ell ens ha fet unes pinzellades sobre qui és Eduardo Sala, el convidat en aquesta conferència i també el cap d’Acció Social de Càritas Diocesana de Barcelona.
A continuació de la introducció de Roberto Coll Vinent, Eduardo Sala ha dit “no sortireu d’aquí igual que heu entrat”. Seguidament ens ha citat els versos d’un poema que sintetitzava el que ens explicaria durant la xerrada i ens ha llençat una pregunta: “Què és el que portes aquí? Què esperes?” Vint segons després ens ha dit que al final de la conferència ho hauríem de comparar amb la pregunta “Què t’emportes?”. Ha introduït el tema a partir d’un llibre anomenat “Todo lo que realmente necesito saber lo aprendí en parvulario”, on ha llegit un poema i el pròleg que anaven directament a l’èssencia de les persones i creava una nova pregunta: “Qui sóc jo en aquest món i què puc aportar?”. Ell ens explicava que només coneixem aquesta vida i que mai sabem quan morirem. Sabem quan naixem pero no sabem quan morirem, però el que passa pel mig ho hem de controlar nosaltres. Realment el que tu estàs vivint és el que tu vols viure o estàs vivint com una corrent d’aigua que baixa per una muntanya?
Després d’aquesta interessant reflexió ens ha proposat un exercici, que consistia en dibuixar en un paper en blanc dividit en parts, els teus valors o essències de la teva vida. A partir d’aquí hem anat trencant el paper i hem llançat a la paperera aquells dibuixos dels quals en podíem acceptar la pèrdua, aquests es reencarnaven i ens havíem de plantejar la nostra vida sense aquelles coses essencials que havíem perdut. Tots els assistents hem anat explicant quines eren les nostres pèrdues. Tot seguit ha dit: “En el món, en la vida, hi ha persones que han perdut les 5 coses essencials sense poder triar-ho”, fent referència a que nosaltres hem pogut pensar en tot moment què volíem i de podíem prescindir i que hi ha persones que no tenen elecció.
Algunes de les persones que recorren a Càritas no tenen esperances de recuperar les seves pèrdues o simplement de refer la seva vida, persones que ho han perdut tot i no tenen per què lluitar, llencen la tovallola. Ajudar a les persones a aixecar-se un cop han caigut per tal que puguin tornar a reconstruir la seva vida és l’objectiu principal de Càritas dins aquesta societat, ells t’acompanyen durant la vida. Són voluntaris i voluntàries que tenen clar qui són i on van, per això poden ajudar a gent amb problemes a refer la seva vida. La pregunta en aquest cas és: Qui ets tu, qui sóc jo per determinar que és essencial per els altres?
Una cosa està clara, un cop perds una cosa essencial per a tu te n’adones que era important, però no cal oblidar que la felicitat està en petites coses que ja tenim al dia a dia.
Comments